TRANSVERSALITAT

 

La transversalitat és quelcom rellevant en el camp de l'arquitectura. Tractar de negar aquesta transversalitat és abocar-se al fracàs. L'arquitecte ha de ser capaç d'entendre el lloc en el que viu, en el que habita, per tal de satisfer la demanda actual que la societat reclama a aquesta disciplina. Està clar que aquesta transversalitat és obligada per part de l'arquitectura, sense transversalitat no hi ha professió. Un dels trets més importatns que ha de caracteritzar l'arqutiectura, és la capacitat de relació i interacció amb altres professions. L'arquitectura no es pot entendre des de l'aïllament i marginació. No reclamar aquesta transversalitat resulta incompatible amb aquesta disciplina. Ara bé, aquest ideal que es persegueix, com es desenvolupa a la pràctica? La transversalitat es posa en dubte.

 

Actualment la transeversalitat de la disciplina és tan dubtosa que inclús tendeix a no existir. Com si d'un ésser viu es tractés, l'arquitectura necessita nodrir-se d'altres professionals per arribar a ser le que vol ser, d'altra manera és impossibe. L'arquitecte, al llarg de la carrera adquireix uns coneixements generals els quals donaran una àmplia visió de tots els factors que participen en ella. La coordinació d'aquets i el correcte desenvolupament, serà feina de l'arquitecte.

 

Com si d'un director d'orquestra es tractés, l'arquitecte ha de ser capaç de coordinar els seus moviments per tal de fer sonar el conjunt. Les diferents parts s'han d'escoltar i amotllar-se a la sonoritat de cadascuna d'aquestes. L'orquestra interacciona constanment amb l'espectador i per tant la relació que establiran cada una de les parts serà fonamental per a entendre l'obra. Cada un d'ells en farà una interpretació, percebrà la peça de diferent manera, li produirà unes emocions o unes altres...

 

Al final l'objectiu és comú. Arribar a interactuar amb el lloc i les persones.